Marta Visa Carol: “Si tens por més val que no facis esquí de velocitat”

Marta Visa (16-12-1981) va batre la passada temporada el seu propi rècord d’Espanya d’esquí de velocitat en arribar als 214,617 km/h. Parlem amb l’esquiadora de la Cerdanya. Ens explica perquè va decidir iniciar-se a aquesta arriscada disciplina, que sí, és perillosa, però que té un poder de seducció que enganxa a qui la prova

Text: Celes Piedrabuena – Fotos: RFEDI

Un dia com qualsevol altre Marta Visa Carol va decidir endinsar-se en l’esquí de velocitat, en el que era un nou repte per a una esportista de la Cerdanya enamorada de la neu des de petita, que havia competit en l’esquí de bamps i que va saber aprofitar la tècnica de l’esquí artístic en la disciplina del KL. És la única dona que forma part de l’equip de velocitat de la RFEDI, i en un obrir i tancar d’ulls ha estat capaç de ser 5a a la Copa del Món i en un Campionat del Món. Té ja 42 anys, però manté la il·lusió de l’esportista novell que no vol deixar d’aprendre i millorar.

+ GALERIA FOTOS – MARTA VISA CAROL, ESQUIADORA DE KL

Marta, el passat hivern vas batre el teu propi rècord d’Espanya d’esquí de velocitat en arribar als 214,617 km/h en els Campionats del Món que es van disputar a Vars (França), però, com van ser els teus inicis en aquesta disciplina?

Vaig començar l’any 2019, ara fa quatre temporades. Va ser gràcies a Ricardo (Adarraga) i Roberto (Puente), que estaven lluitant per fer un Campionat del Món de KL a Espanya. Van voler fer també una Copa d’Espanya i per fer-la es necessitaven tres noies i tres nois com a mínim. Els nois ja els tenen, les noies no i per això van contactar amb mi, ja que jo era corredora de l’equip nacional en l’especialitat de bamps. Em van dir si m’interessaria competir en la categoria S2, en la que no vas tant equipat i no s’agafen velocitats tant altes i vaig dir-me, perquè no? El que passa és que a causa de la Covid es va anul·lar la competició, però la següent temporada ja vaig fer el circuit sencer de la Copa del Món de Kl en S2 i em van fitxar perquè els resultats van ser bons.

Sempre he estat vinculada en el món de la neu i no em va semblar desgavellat fer el pas a l’esquí de velocitat, i com que és una disciplina que genera molta adrenalina no em va costar gaire

Però una cosa és fer bamps i l’altre fer esquí de velocitat, què vas pensar el primer dia que vas tastar la disciplina reina de la velocitat?

Sempre he estat vinculada en el món de la neu i no em va semblar desgavellat i com que és una disciplina que genera molta adrenalina no em va costar gaire. Té un cert risc, perquè és un esport de risc, però si tens por més val no començar.

Una cosa és la categoria inferior i l’altre la superior, la S1, la Fórmula 1 de l’esquí.

Sí, aquí ja es requereix un material que és més difícil de controlar perquè estem parlant d’uns esquís de descens que fan 2.10 metres, amb una cota molt més que un esquí tradicional. Estem parlant d’uns esquís que pesen 15 quilos i fer conducció amb aquest tipus de material es més costós. La meva primera temporada el rècord va ser de 185 km/h. Veus que agafes velocitat, que pot ser controlable, però que té un cert risc, i de fet vaig patir un greu accident a Vars al 2022.

Agafes molta velocitat i pot ser controlable, però al 2022 vaig patir un greu accident a Vars en el que em vaig arrancar el pectoral, fraccionar una arteria i em vaig fracturar l’omòplat. Una lesió que fins a aquest any m’ha costat de recuperar-me

Accident que vas patir després d’establir un nou rècord d’Espanya de 184,53 km/h i en el que també vas tenir mala sort.

Havíem estat entrenant una setmana abans de la primera Copa del Món, i anava a velocitats de 140 o 160 km/h. Era en una pista d’entrenament i la zona de frenada era més petita i havíem de fer un gir tancat al final. Anava molt confiada, que em vaig dir, m’aixeco i giro, però quan agafes més velocitat has de desaccelerar. No ho vaig tenir present i no va ser el mateix. I em vaig girar, em vaig descontrolar i em vaig anar contra la xarxa de seguretat. Em vaig arrancar el pectoral, fraccionar una arteria i em vaig fracturar l’omòplat. Una lesió que fins a aquest any m’ha costat de recuperar-me.

CAURE PER AIXECAR-SE MÉS FORTA

Un fort ensurt que no et fa pensar de deixar-ho.

No, no, després de ser operada ja pensava que m’havia quedat amb ganes de ser més ràpida. Tens moments d’incertesa i el pitjor d’un esportista de neu, més en esquí de velocitat, és que has d’esperar a la temporada següent, fins que no tornes a posar-te uns esquís. Un esquiador de KL ha de tornar a esperar que hi hagi una competició i vaig haver d’esperar un any sencer. Sí que tenia ganes de tornar perquè sabia que tenia les capacitat per fer-ho, però l’any se’m va fer etern. Quan va arribar el moment de tornar a competir amb el Ricardo i el Roberto la gestió de la primera baixada va ser difícil i fins que no agafes la confiança que tenies passa temps. Per això diuen que hi ha dos tipus de kaelistes, els que han caigut i els que no. El meu cas va ser un rara avis perquè la gent no es va tant de mal, però al ser la caiguda en perpendicular contra les xarxes em vaig clavar les piquetes que la subjectaven a la neu.

Què és el que més t’agrada de l’esquí de velocitat?

És l’adrenalina que et genera, el fet de tenir la capacitat d’agafar aquestes altíssimes velocitats sense un motor. I a les gran competicions com a la pista de Vars, la més ràpida, tenir la capacitat de passar els talls classificatoris i saber que a la sortida següent encara seràs més ràpida. A patir dels 200 km/h si les condicions no estan perfectes l’organització no et deixa baixar.

El que més m’agrada de l’esquí de velocitat és l’adrenalina que et genera, el fet de tenir la capacitat d’agafar aquestes altíssimes velocitats sense un motor

Ja t’has fet un nom amb les rivals.

Aquest any ha entrat una pedrera sueca molt bona. Jo pensava que faria uns resultats millors, a tocar del podi, però les cinc noies noves sueques són espectaculars. Segur que han entrenat moltíssim i són perfectes en posició, ergonòmicament en posició de xus, són perfectes i han estat unes gran rivals. Augmenta la competència i això és bo. La disciplina de l’esquí de velocitat cada dia està més professionalitzat i costa fer bons resultats.

DIFICULTATS PER ENTRENAR

Vius a la Cerdanya, com t’ho fas per entrenar l’esquí de velocitat, que requereix d’una pista que no existeix a casa nostra.

Vaig a La Molina, Masella i també tinc un acord amb Grandvalira.

Faig coses molt específiques. Faig el salt, un petit descens, però agafo 100 o 120 km/h, si trobes una bona pista, però faig tasques molt concretes. Costa molt per a una estació d’esquí tancar una pista per a una sola persona i és molt difícil que em pugui posar dins d’una pista de competició alpina. Si visqués als països nòrdics, que tenen un ‘pool’ de corredors, sí que tindria un bon espai per entrenar. Ells quan entrenen agafen els 170 km/h i ho fan cada cap de setmana, per això costa molt ser millors que ells a les competicions.

La resta d’usuaris de l’estació on vas a entrenar et deien veure com una extraterrestre.

Em poso els esquís i la gent deu pensar on va aquest boja. Normalment entreno d’hora. Em poso a les 08.45 i a les 10 ja he acabat. Sempre trobo algú que em diu alguna cosa quan estic provant l’esquí de velocitat. Intentes ser elegant i veure si algú s’hi apunta. El que ens falta són dones que facin aquesta disciplina, costa molt. Per això la intenció era fer una Copa del Món a Espanya, per mirar d’aprofitar la seva difusió. És cert que Grandvalira ha donat molta difusió, però si hi ha competicions locals és quan els corredors més propers ho veuen. És un esport no televisat i sinó tenim competicions és difícil que surtin nous esquiadors de velocitat.

Quan vaig a entrenar a La Molina, Masella o Grandvalira i em poso els esquís de velocitat la gent deu pensar on va aquest boja

Què li diries a qui estigués pensant en iniciar-se en l’esquí de velocitat?

Crec que és un esport de risc, que genera molta adrenalina. Si els agrada la velocitat és una forma de practicar velocitat sense motor amb una certa garantia, ja que és un esport on tot està molt controlat. La pista està perfecta, la preparen molt bé, amb la zona de frenada, les xarxes. Sí, és un esport de risc, però en el que tens les condicions perfectes per practicar-lo fer. A vegades hi ha gent que fa xus en una pista d’esquí i agafa velocitats entre els esquiadors. Això és molt perillós i és un atac suïcida, a l’esquí de velocitat ho tens controlat.

Deies que venies del món de la neu, però una cosa és fer bamps, figures i salts i l’altre llençar-te a tota castanya per una pista.

Crec que vaig començar en el món de la neu l’any 96, tenia12 anys, amb l’equip nacional de bamps, abans estava a l’equip català. Ho vaig deixar amb 21 anys per les lesions, al segon any de carrera i després vaig ser entrenadora del Consell Comarcal. La neu sempre ha estat la meva passió, als nens del Pirineu ja els porten a esquiar de petits. He crescut amb la neu.

I perquè els bamps?

Recordo que al Consell Comarcal hi havia una mena de programa que oferia als nens de la comarca uns entrenaments per introduir-los a la competició. Vaig estar amb ells fins que em va agafar la federació catalana i vaig provar l’esquí artístic. Abans podies tenir un bon nivell d’esquí de forma gratuïta, entenc que ara els nens si volen entrar en la competició ho han de fer a través dels clubs.

Els bamps també són una disciplina que castiga durament als esquiadors.

Sí, jo vaig acabar destrossada. Em van operar els genolls quatre vegades i em vaig luxar els colzes. Són molts salts i recepcions, i com tots els esports quan es professionalitzes tenen el seu peatge.

Ara tens 42 anys, és una bona edat per a l’esquí de velocitat?

De vegades les noies que han volgut introduir-se de més jovenetes quan van amb els pares aquests no ho veuen clar, sempre i quan no sigui com al sud de França on l’esquí de velocitat és una cosa cultural. Quan ets jove l’esquiador té al costat als pares que ho veuen com un esport de risc. Per aquesta raó també ens costa trobar una cantera jove, i quan ja ets adult, al ser un esport amateur, et dona l’oportunitat de practicar-lo en edats més avançades, ja que t’ha l’has d’autofinançar. Costa trobar gent jove. Passa això, que si ets molt petit els pares igual t’influencien perquè no facis un esport de risc, i si ets jove igual no tens el capital necessari, per això has de tenir una edat avançada.

De quin pressupost estem parlant?

Depèn del nombre de curses en les que vulguis participar. Els esquís se’n van a uns 1.200 euros, el casc mínim són 1.000 euros, els bastons 90, el trajo uns 800, i les botes has d’agafar unes d’alpí i adaptar-les.

Per sort tens feina per poder cobrir el teu pressupost.

Sí, estic al Consell Comarcal de l’Alt Urgell, soc tècnica de promoció econòmica i coordino un centre empresarial. Ajudem a les empreses a trobar finançament i coses per l’estil.

Vas arribar als 214 km/h, però una esquiadora ambiciosa i perfeccionista com tu segur que vol més, fins a on creus que pots arribar?

M’agradaria arribar als 230 km/h. Ho puc fer als Campionats del Món de Vars, per això necessitem que a la competició es sorti per damunt d’una pedra que hi ha marca. La temporada passada no va ser així pel mal temps i també necessito poder entrenar més, sigui on sigui, a Espanya o a l’estranger.

MARTA VISA ÉS UNA ESQUIADORA EXCEL.LENT I RES LI FA POR

“Marta va arribar a l’equip nacional al 2021, després del Covid i de ser esquiadora de bamps i de seguida em va cridar l’atenció que era una excel·lent esquiadora. Personalment penso que els esquiadors de bamps són els millors esquiadors, perquè els bamps requereixen tenir una sensibilitat i un control de l’esquí molt gran. I això ho tenia ella. I una altra cosa que em va cridar molt l’atenció en la seva primera temporada, en la que fèiem S2, estàvem a la pista més salvatge del circuit, que és la d’Idrej, que té una sortida del 115%, i ella anava pel dret i es tirava. Ja es veia que estava llesta per passar a S1. Va estar la propera temporada i va patir un accident molt greu del qual s’ha recuperat, i el que sempre m’ha cridat l’atenció d’ella és que té una posició excel·lent, molt aerodinàmica. Les noies ja de per si tenen avantatge per la seva fisonomia i poden anar més encongides i l’esquena és més recta. Els nois, sobretot en el meu cas, que tinc l’espatlla gran, és més difícil mantenir la posició i l’aerodinàmica, i en aquest aspecte Marta és perfecte. I a més a més ho fa amb una gran naturalitat, salta i s’hi posa.

Al principi no li tenia por a res, això des del meu punt de vista és perillós perquè sempre va bé ser una mica poruga, ja que la por et protegeix i és el que et marca els límits, però d’ençà que va patir el greu accident és quan ha fet un salt endavant, ja que ha superat la inquietud i la por. Ara fa un esquí molt més intel·ligent. L’esquí de velocitat és com les motos o els cotxes, és important arribar molt al límit, però no passar-lo i en aquest aspecte la veig molt bé. Cada cop va a millor.

Marta i jo tenim una sintonia molt bona. L’he estat acompanyant i a falta d’entrenadors m’he convertit en el seu entrenador, mentor, assessor psicològic i ella també em dona suport. Els dos tenim un treball semblant que ens obliga a assumir decisions i és una cosa que m’agrada molt de Marta, d’ençà que vam prendre la decisió que fes S1 vaig veure a una persona molt organitzada, que em va trucar i em va dir el que necessitava. Quan ets mentor s’agraeix molt, ja que tota l’ajuda que li pots donar funciona. Aquesta actitud pel que fa als esportistes de KL només l’he vist a Espanya en Jan Farrell i París Arroyo, Juanqui també una mica, però el que hem de tenir clar en el KL és que ningú et regala res. No hi ha prou en ser un bon esquiador, t’has de plantejar com preparar els esquís, organitzar-te la logística, com arribar als llocs, ja que ho hem tot nosaltres. Ningú ens regala res i Marta ho va tenir clar des del principi. És un esport en el que és important que hi hagi una bona sintonia entre tots i Marta i jo la tenim. No només jo, que li dona suport emocional, psicològic i logístic, sinó que ella també ho fa amb mi, encara que porti en això 40 anys. També tinc els meus daltabaixos i tenir algú al costat amb qui parles el mateix idioma i que de tant en tant et doni un cop de peu al cul quan et queixes sempre va bé. I una última cosa que destacaria de la Marta és que té una ambició tremenda. No es conforma amb arribar i fer una bona baixada. Ella aspira al més alt i aquest només ho tens els esportistes amb ADN guanyador. I a l’esquí de velocitat has de tenir molta paciència. Jo la veig molt bé encaminada i està aprenent a marxes forçades i estic encantat amb ella a l’equip i encara ens donarà alegres sorpreses”.

Ricardo Adarraga, pioner del KL a Espanya, membre de l’equip nacional rècord d’Espanya de velocitat