L’encant i misteri de les estacions d’esquí fantasmes

Avui dia existeixen a casa nostra un total de deu estacions alpines i sis de nòrdiques, però va haver-hi un temps on existien més centres hivernals que malauradament van haver de tancar, passant a formar part de l’imaginari blanc català

Text: Celes Piedrabuena – Fotos: Toni Grases (www.photoset.es), Archiu Generau d’Aran

Quan parlem d’estacions fantasmes no ens estem referint a centres hivernals en què es passegin éssers fantasmagòrics, propis de les històries de Stephen King o de Howard Philips Lovecraft, sinó espais blancs que van existir en el seu dia, que van tenir el seu protagonisme, els seus dies de glòria i on moltes persones van aprendre i conèixer la màgia dels esports blancs. Unes eren més grans que altres, però totes elles van haver de tancar les seves instal·lacions. La seva ubicació, la mala gestió o les seves pròpies característiques van fer que els seus projectes fossin inviables i els seus noms passessin a formar part de la història blanca del país, tot i que per a molts aficionats, els més veterans, la seva història, la seva força segueix estant molt present, si més no en el seu record i, seguidament, en el dels seus fills o nets, quan a les fredes tardes d’hivern, asseguts davant la llar de foc, les millors històries encenen la flama de la il·lusió.

La màgia d’aquestes estacions perdura en el memòria de tots els aficionats

Noms com els de Rasos de Peguera, Llessuí, La Tuca o Bonabé (esquí de fons), per no parlar del projecte de la Vallfosca que mai va arribar a arrencar o dels diferents projectes que han dibuixat una estació d’esquí indoor a la ciutat de Barcelona centren l’atenció d’aquest article, encara que les que bategen amb més força en el cor de tots els aficionats són les tres primeres, sense voler desmerèixer en cap moment a la resta.

Pot ser que no tingués el glamour o el renom d’altres grans centres d’esquí, però el pes de Rasos de Peguera en la història de l’esquí a Catalunya és fonamental, bàsic. De fet, va ser on tot va començar, gràcies a un grup d’entusiastes de la muntanya que formaven part de la Secció d’Esports de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya. «Aquests joves van ser els responsables de la introducció de l’esquí a Catalunya. En una memorable anada al santuari de Corbera, als rasos de Peguera, pel Nadal de 1908, un nombrós grup de socis de la nova secció, capitanejats per Albert Santamaria i Josep Aamat, feien les primeres practiques amb esquís i luges. Acabava de néixer l’esquí a Catalunya», es pot llegir al llibre del tot recomanable ‘Els inicis de l’esquí a les valls de Ribes i Camprodon, 1907-1930’. Com a estació d’esquí, Rasos de Peguera es va inaugurar l’any 1975. Situada a dalt de la ciutat de Berga, a 13 quilòmetres de distància, era l’estació més pròxima a Barcelona i tenia bones comunicacions amb altres importants poblacions catalanes i això la convertirà en una proposta molt interessant per a tots els barcelonins, molts dels quals s’hi desplaçaven per passar el cap de setmana o fer un ‘puja i baixa’.

Cada hivern són moltes les persones que gaudeixen de la natura en aquests dominis pretèrits. Només Rasos de Peguera es podria dir que segueix com a centre d’activitats a la natura

La seva proposta (2 pistes verdes, 2 de blaves, 5 de vermelles i cap de negra) la feia idea per a l’esquí familiar i pel primer contacte amb la neu, per aprendre a esquiar, amb el punt a favor de la suavitat del clima. «Les característiques del terreny, aglevat a la base i sense rocs, permeten esquiar sense perills i tot amb pocs centímetres de neu. L’esquí nòrdic és també una modalitat amb força tradició en aquesta estació. Es tracta d’una estació escassament urbanitzada, però amb els serveis indispensables relacionats amb l’esquí a peu de pistes», es podia llegar en el catàleg ‘Esquí a Catalunya’ publicat al mes de novembre de 1988. Però, alguns dels seus puntals van jugar en contra seva, i la família Pujals, propietària de l’estació, va comunicar a l’inici de la temporada 2004-2005 que tancaven les seves instal·lacions després d’arrossegar anys de pèrdues, marcades per la manca de neu donada la seva altura (1.850-2.050 metres), per la bonança del seu clima i per la manca de canons de neu. L’any 2010 l’estació va tornar a obrir el 2021 com a parc de neu i segueix oberta tant a l’estiu com a l’hivern. Un magnífic espai on gaudir de la neu en família, a menys d’1h 30 minuts de la ciutat de Barcelona, on es poden fer excursions amb raquetes de neu, trineus i gaudir de l’esquí de fons i de l’esquí de muntanya o, si més no, fruir de la neu, la muntanya i la pau. I, quan us entri la gana, podreu recuperar forces al Restaurant La Creu.

La Tuca, un mirador privilegiat
Tuca-Mall Blanc era l’estació d’esquí més occidental de Catalunya. Les seves pistes es trobaven al centre de la Vall d’Aran, «bella comarca pirinenca que té la singularitat d’estar orientada als vessants atlàntics de la serralada. Això li dona una personalitat pròpia que es manifesta en el seu clima i vegetació, en la seva llengua –l’aranès, de la família occitana– i encara en l’arquitectura religiosa i popular, d’influència gascona. La seva proximitat a Vielha, la capital, en fa una estació d’esquí urbana, semblant a moltes estacions alpines», es descriu al catàleg ‘Esquí a Catalunya’. L’any 1971 ja es parlava de La Tuca, però no es va inaugurar fins al 1974, amb dos telecadires, tres telesquís –que després serien sis– i un telebaby. Va estar 15 anys oberta, per acabar tancant el 1989 per problemes econòmics.

En l’època es destacava que les seves pistes «estaven especialment preparades per a la competició i que les seves instal·lacions incloïen algunes pistes força difícils, però també hi ha zones més assequi-les per als que no són esquiadors experimentats i fins i tot per als debutants». Malgrat la seva oferta, a La Tuca no li va quedar més remei que posar fi a la seva activitat, tot i que com ha passat amb altres centres hivernals, d’ençà del seu tancament han sorgit diferents projectes que parlaven de la possibilitat de tornar a obrir. Va passar per exemple el 2008, amb una proposta que anava lligada a un bon nombre d’apartaments a Betren, a peu de pistes, que mai van veure el llum; reproduint en certa forma el que va fer un xeic dels Emirats Àrabs en comprar el poble de Peguera el 2003, el que va fer pensar a alguns que es podria tornar a veure en funcionar l’estació berguedana.

També es va parlar del projecte d’obrir La Tuca com a parc d’aventura, però aquest tampoc va veure el llum i l’estació aranesa segueix tancada. Encara queden alguns ferros repartits per la muntanya que fan de mal veure però que serveixen per recordar vells temps, en els que es gaudia esquiant al seu domini, a la vegada que es delectava la vista, ja que La Tuca era un excel·lent mirador, situats a les faldilles del Besiberri (3.104 m), el Mall Nere (2.384 m), el Mall Blanc (2.354 m), Molières (3.010 m) o l’Aneto (3.404 m).

La màgia de Llessuí
Probablement és Llessuí l’estació abandonada que segueixi generant un major romanticisme. Va ser inaugurada el 1966 i va estar oberta fins al 1987, amb la cota màxima que s’enfilava fins als 2.430 metres d’Altars i que va haver de tancar a causa dels problemes econòmics i a una orientació no del tot correcte, ja que les fortes ratxes de vent s’emportava la neu d’una estació en què «el clima i el terreny faciliten l’esquí a Llessuí, fins i tot amb poca neu. El perfil imponent del pic del Montsent de Pallars presideix aquesta estació hibernal situada a pocs quilòmetres de Sort», destaca el catàleg ‘Esquí a Catalunya’. Una explicació en què es destaca que «els 30 quilòmetres de pistes de Llessuí davallen des dels 2.500 metres per vessants muntanyencs totalment nets de vegetació. Aquesta absència d’obstacles fa de LLessuí una estació apta per als esquiadors mitjanament preparats: fins i tot a les zones amb més desnivell resulta fàcil de maniobrar, si bé els més arriscats disposen també de pistes més difícils».

Avui dia encara queden alguns ferros propis de l’estació escampats per la muntanya i els dies de bona neu és habitual veure alguns esquiadors gaudir d’una estació que va suposar un punt d’inflexió pel turisme de la comarca, fins que poc després, el 1977, va obrir també Super Espot.
Sense cap mena de dubte, aquestes són les tres estacions catalanes abandonades que han generat més literatura, després podríem comentar també el cas del centre nòrdic de Bonabé, que va tancar el 2000 –producte de tenir una base en cota massa baixa per mantenir la neu al llarg de la temporada–, de Coll de Pal fins que es va ‘annexionar’ a La Molina, del projecte de convertir La Peülla a la Vall d’Aran en una pròpia estació d’esquí o de la revolucionària estació que hi havia d’instal.lar-se a La Vall Fosca, a la muntanya de Filià. La seva inauguració estava prevista per a la temporada 2007-2008, es van invertir dotze milions d’euros i es parlava d’un centre hivernal d’uns 40 quilòmetres esquiables, amb les cotes entre els 1.800 i els 2.600 metres, i amb l’opció d’unir-se a Boí-Taüll, però mai acabar de concentrar-se el projecte per culpa de la crisi immobiliària i a la pressió dels grups ecologistes.

Aquest article s’ha fet amb la intenció que els seus lectors deixin volar la imaginació i recordin temps i històries passades, confiant que les dues estacions espanyoles de Candanchú i Puerto de Navacerrada acabin solucionant els seus problemes i no passin a allargar una llista d’estacions abandonades arreu de l’Estat formada per La Mogorrita, a la Serralada de Cuenca; Valcotos, a la Serra de Guadarrama, Madrid; La Collada del Golobar, Sel de Brañosera, a Palència; Fuente Dé, a la Serralada Cantàbrica; Puente de Tarna, Asturias; Valle del Sol, Sierra de la Mencilla, Burgos; Remuntador de l’antic Alberg Universitari de Sierra Nevada; Fonte da Cova, Trevinca, a Ourense i La Lunada, a Burgos; El Morredero, a Ponferrada o al projecte de Meseta Ski a Valladolid.

 

TRES REFERENTS HISTÒRICS

Rasos de Peguera

Any d’inauguració: 1975

Any de tancament: 2004

Cotes: 1.850-2.050 metres

Pistes: 2 verdes, 2 blaves, 5 vermelles

Remuntadors: 4 telesquís, 1 telebaby

Viatgers/hora: 2.500

A dia d’avui: Rasos de Peguera segueix oberta com a parc de neu, en el que moltes famílies aprofiten per tenir el primer contacte amb la neu, podent fer excursions amb raquetes, trineus, gaudir de l’esquí de fons o de l’esquí de muntanya. També hi ha el Bar Restaurant La Creu (telèfon d’informació i reserves, 638 977 662, Toni)

Més informació: www.rasos.net i www.turismeberga.cat i 93 821 13 84

La Tuca

Any d’inauguració: 1974

Any de tancament: 1989

Cotes: 1.000-2.250 metres

Pistes: 3 verdes, 5 blaves, 9 vermelles, 3 negres

Remuntadors: 2 telecadires, 6 telesquís, 1 telebaby

Viatgers/hora: 4.120

A dia d’avui: Encara hi ha algun ‘ferro’ d’alguna vella instal·lació, sent un magnífic espai per gaudir de la neu a l’hivern i de la natura i els esports de muntanya tot l’any, amb la màgia del poble de Betren com a nucli més proper

Més informació: www.visitvaldaran.com i 973 64 06 88

Llessuí

Any d’inauguració: 1966

Any de tancament: 1987

Cotes: 1.445-2.430 metres

Pistes: 3 verdes, 2 blaves, 10 vermelles, 7 negres

Remuntadors: 1 telecadira, 4 telesquís, 1 telebaby

Viatgers/hora: 3.772

Més informació: www.turisme.pallarssobira.cat i 973 62 10 02

*Les dades de les fitxes tècniques antigues de les estacions estan tretes del catàleg ‘Esquí a Catalunya’, publicat al novembre de 1988