Quan Catalunya i Espanya tenien uns bons saltadors d’esquí

Aquests dies es disputa el tradicional Torneig dels 4 Tramspolins, amb els millors saltadors del món, entre els que no hi cap saltador espanyol ni català, però fa uns anys no era així, i un jove català, Bernat Solà, deixava a tothom bocabadat aconseguint una formidable marca de 140 metres. Sabies que als anys vuitanta hi havia un grupet de valents saltadors interns a La Molina i que van arribar a obtenir diferents victòries i actuacions destacades?

Un matí de diumenge estava còmodament esmorzant al sofà de casa meva, i vaig decidir posar Eurosport a veure què feien. Estaven donant en directe una prova de la Copa del Món de salts i com que sóc un bon aficionat als esports d’hivern m’hi vaig quedar enganxat. Més encara quan el sabi comentarista de la cadena de les estrelletes acompanyava els ses comentaris amb les encertades opinions de l’ex saltador català Bernat Solà. Ho vaig trobar tan interessant que em vaig aixecar, vaig agafar uns quants posits i no vaig parar de prendre notes, mogut per la passió que em desperta la meva feina. Vaig trobar que tot el que Bernat va explicar a la televisió era d’interès general, i que no estava de més recordar que no fa pas tant anys Catalunya va tenir un grupet de saltadors, els quals s’hi van dedicar en cos i ànima, arribant a competir en Copes del Món, Mundials i Jocs Olímpics, i que de cop i volta van veure com el seu somnis se’ls desfeia entre els dits.

L’escola de La Molina

Com a tot en la vida, com en qualsevol iniciativa, sempre ha d’haver-hi una persona que ha de donar el primer pas, i en aquest tema que ens ocupa aquesta persona va ser Jordi Aymat. L’ex president de la Unió Excursionista de Catalunya va crear un petit equip de quatre persones, les quals saltaven trammpolins petits de 15 i 20 metres. Ell va ser el primer en contractar un entrenador estranger i el promotor de crear un centre de treball a La Molina, on als anys vuitanta hi eren uns joves que somiaven algun dia poder arribar a prendre part en competicions internacionals i en arribar a ser grans saltadors.

Era el cas, entre d’altres, de José Rivera, Bernat Solà, Àngel Joaniquet, Tomàs Cano –que va ser el primer saltador internacional espanyol– o Juan Meno. Era un grupet d’unes 10/15 persones, que va tenir la sort d’entrenar-se sota les ordres d’entrenadors de reconegut prestigi com Ivo Zermileck o Willy Purstl, un ex saltador austriac, que en el seu dia va arribar a guanyar la famosa competició dels quatre trampolins i que va ser la persona que tècnicament va ensenyar tot als joves saltadors.

Els primers saltadors nacionals en despuntar van ser Tomàs Cano i José Rivera, i ràpidament es van convertir en un referent per a la resta de saltadors nacionals. En un principi aquí no es disposava dels trampolins adeqüats, i per aquesta raó es va decidir anar a entrenar a l’estranger, i al’estiu anaven molt a saltar a França, sobretot a Grenoble. Tot i l’esforç que suposava, aquests desplaçaments van ser de molta ajuda pels joves i inexperts saltadors catalans, ja que establien contacte amb saltador d’altres països, entrenaven amb ells, es fixaven com ho feien i després miraven de seguir el seu vol. Després de molta dedicació, molta feina i sacrifici van començar a arribar els primers resultats esportius, fins que de forma regular l’equip espanyol, format per quatre saltadors, era un dels fixes a les proves de la Copa d’Europa, la Copa del Món, curses FIS i fins i tot amb presència als Jocs Olímpics.

José Rivera va ser el millor saltador nacional als Jocs Olímpics de Sarajevo del 84 en el trampolí de 70 metres, i va obtenir molts bons resultats a la Copa d’Europa, sense oblidar-nos del gran Bernat Solà. La formiga atòmica, que era com li deien de jovenet, va arribar a guanyar una cursa de la Copa d’Europa de salts disputada a La Molina, finalitzant una temporada desé de la general de la competició europea, i assolint fites com el 14è lloc de la Copa del Món de Saporo. “Recordo que després del primer salt vaig arribar a anar setè, que quan quedaven set saltadors anava primer”, explica l’atleta nascut a Mataró. De fet, el trampolí japonés sempre s’ha li va donar bé, ja que al 86 va aconseguir un tercer lloc en una gran competició internacional al trampolí olímpic japonés amb un salt de 113 metres. I afegeix, “recordo una altra competició a Noruega, on vaig superar a un saltador norueg que havia estat subcampió olímpic i que tota la premsa d’allà es preguntava com era possible que un espanyolet com jo ho fes tan bé”.

Pioners

Ser pioners és una cosa molt bonica, ja que sempre podràs dir que has estat tu la persona que ha obert el camí, però té el perill de la inexperiència i d’assumir riscos que de vegades amb una mica més de coneixement no s’afrontarien. Ben practicat aquest esport no és més perillós que qualsevol altre, tot i que en cas d’accident, les conseqüències sí que poden ser fortes, ja que van en consonància amb les pròpies característiques de la pràctica esportiva. Lògicament, els joves de La Molina van patir alguna que altre caiguda, i alguna d’elles va ser especialment greu, com el que va patir l’Albert Bofill. “Jo la vaig veure desde la torre dels jutges –diu Bernat Solà–. Aquell dia havia decidit no saltar. Quan saltes arriba un moment en que toques el límit en estada horitzontal a l’aire, i si et passes d’aquest límit la pressió et fa donar la volta. És una qüestió de percebre aquesta sensació i saber actuar. L’Albert es va espantar. En el primer salt que arribes al límit notes aquesta sensació de la presió. Notes com et tira enrera i sembla que t’hagis d’aixecar. La seva reacció va ser la de doblegar els genolls, i quan els doblegues els esquís baixen, actúa la presió i caus a plom”.

Sens dubte, un bon saltador ha de saber control.lar aquest moment, i si us fixeu en la Copa del Món o en el Torneig dels Quatre Tampolins veureu que per norma general tots els saltadors són de constitució prima i lleugers, ja que un esquiador que pesi poc es sustenta millor a l’aire que no pas un que pesi molt. El bon saltador ha de tenir aquesta condició física, però a més hauria de tenir les cames llargues, molta forta explosiva, una alta dosi de concentració, així com serenitat i flexibilitat; sense oblidar-nos d’una bona tècnica.

Totes aquestes condicions les reunien els nostres saltadors, i com tots van haver d’anar moldejant-se als canvis i a les tèndències que funcionaven. I, sense cap mena de dubte, en la història d’aquest esport hi ha un abans i un després a la l’arribada de Jan Bocloev. Aquest va ser el saltador que va començar a saltar en V. Avui en dia és la tècnica que fan servir tots els saltadors, però en el seu moment –dècada dels noranta– va ser tota una revolució. Com a tota revolució va costar d’entendre i els mateixos jutges li restaven punts, però tot i aixó es va fer amb la Copa del Món, ja que treia dos o tres metres al segon classificat. Al saltar en V es planeja més, la superfície de flotació és major i, per tant, saltes una major distància.

Aquest canvi es va produir just en un moment trascendental en la curta però emocionant història dels salts a casa nostra. En Bernat Solà es va retir just l’any en que es va començar a saltar en V, però va decidir que volia transmetre els seus coneixements als joves valors. D’aquesta forma, ell es va quedar a La Molina ensenyant a un grupet d’uns 15/ 20 nanos de la Cerdanya, entre els que es trovaben noms com Paco Alegre o Jesús Lobo. La feina del Bernat era més de pedrera, de treballar amb la gent que comença i, per tant, bàsica. Al seu costat estava Luis María Fajardo, qui va ser el seu últim entrenador i que era el que s’encarregava de l’equip B, mentre que en Vasia era el responsible de l’equip A, el que viatjava a la Copa del Món.

És a dir, que hi havia una estructura, un grupet de treball, i que els salts eren un més dels esports d’hivern amb autonomia pròpia. Però, malauradament, tot en aquesta vida té un final, i sense saber-ho als Solà, Fajardo i companyia se’ls acostava l’hora de la fi, la de sortir als crèdits de la pel.lícula. Per raons que encara molts es pregunten i altres no volen contestar, els salts d’esquí van deixar de ser d’interès general per a la federació espanyola que hi havia aleshores i mica en mica els van anar retallant el presupot, fins el punt que si seguien retallant els deixarien sense pantalons. Va arribar un moment en que el projecte no tenia cap futur, ja que no hi havia el recolçament econòmic necessari i cap comandant es veia amb forces de seguir comandant la nau.

Ara, amb la perspectiva del temps sobta que passés això, quan era un esport que funcionava, que començava a tenir una tradició al nostre país, que gaudia d’una bona estructura de treball, que havia assolit exits esportius i que a més gaudia d’una pedrera de joves valors interessats en aquest esport. Però, noi, si et tallen l’aigua per més que posis el got sota l’axeta no l’ompliràs pas, per més sed que tinguis i amb independència de si tens una aixeta últim model o una pica d’or. Ara tan sols resta esperar a veure si algun dia algua persona torna a obrir l’aixeta de pas.