Un dia en una trepitjaneus de La Molina
De la mà de La Molina sortim a trepitjar amb les trepitjaneus de l’estació ceretana per conéixer millor quines són les funcions d’aquestes màquines. Tant hi fa que hagi nevat, plogut, hagi fet vent o la nit hagi estat serena. Cada matí, quan arribem a La Molina ens trobarem les pistes ben “pentinades”. Unes hores abans, mentre dormíem plàcidament, els maquinistes hauran treballat tota la nit per moure, tractar, amanyagar i reparar la neu. Per saber més sobre aquesta qüestió, vam sortir a trepitjar pistes amb en Sergi Ricard, tal com es pot llegir al web de La Molina.
A partir de les 5 de la tarda, quan amb prou feina el darrer esquiador abandona les pistes, comença un torn de feina que acabarà a la una de la matinada. És el torn d’en Sergi Ricard, conductor d’una de les trepitjaneus de La Molina. Minuts abans de les 5 de la tarda ens trobem amb ell a l’edifici del telecabina, on rep unes primeres indicacions de les feines que específicament té assignades per a aquella nit.
Una estació com La Molina té un total de 64 km de traçats, i el sector que trepitjarà aquesta nit en Sergi en deu tenir uns 8 o 9
Tot i que normalment en Sergi i la resta de companys fan sempre el mateix sector (en el seu cas Roc Blanc, Costa Rasa, Moixeres, Diagonal Alta, Diagonal Baixa i els Coms) pot passar que per aquell torn hi hagi algun canvi de plans o alguna especificitat a tenir present.
Un segon torn els succeirà i finalitzarà al mateix moment que comencen a posar-se en marxa els remuntadors, a les 9 del matí. Així, mentre els esquiadors encara aprofitem les hores nocturnes per sopar, anar a ballar a la discoteca de moda o per descansar, les trepitjaneus i els seus conductors treballen a contrarellotge per deixar-ho tot a punt.
La funció de les trepitjaneus
La feina d’en Sergi i la màquina consisteix a moure i tractar la neu produïda pels canons -o la que ha estat moguda pel vent o pel pas dels esquiadors o per una nevada recent- per tornar a anivellar-la al llarg i ample de la pista. Són molts quilòmetres de pistes amb diferent amplada -una pista pot tenir entre entre 30 i 60 metres d’ample- els que cal preparar. Una estació com La Molina té un total de 64 km de traçats, i el sector que trepitjarà aquesta nit en Sergi en deu tenir uns 8 o 9. Un cop hagi acabat de trepitjar aquests quilòmetres, en tota la seva llargada i amplada, haurà recorregut al final del torn de treball prop de 50 quilòmetres. Això sí, amb les corresponents parades per fer provisió de gasoil i les delicades maniobres de pala en diversos punts concrets.
Comencem a trepitjar i fresar
Ens enfilem a la Pisten Bully nova de trinca, encara amb els plàstics de precinte en el seient del copilot, on m’assec jo.“El primer que fem és engegar-la, que s’escalfi i mentrestant tornem a baixar per fer una revisió ocular de l’exterior de la màquina” m’explica. També posa en marxa un ordinador connectat amb la central i per al qual es comuniquen les possibles incidències i es consulta el comunicat de treball del dia. Igualment es comunica per ràdio amb la resta de companys de torn. En total, en aquest torn, surten a trepitjar 6 màquines.
Fetes les primeres comprovacions anem a fer provisió de combustible. Mentre baixem per la pista Olímpica, en direcció cap al seu sector de treball, m’adverteix que “aquestes són màquines molt costoses i que cal amortitzar en un curt perío- de de temps, sobretot si tenim present que només treballaran 5 mesos a l’any”. Cal tenir present que vida útil d’aquestes màquines és de 10.000 hores de treball, però poden començar a plantejar avaries i problemes a partir de les 6.000 hores.
Un cop emplenem el dipòsit, d’una capacitat de 300 litres, enfilem cap a la pista de Quatre Camins. Passem bona part del torn de treball arreglant, anivellant i pentinant les pistes de Moixeres, les Diagonals Alta i Baixa i Costa Rasa. Ho fem encara amb hores de claror. Acabades aquestes pistes ens dirigim cap a l’Estadi Roc Blanc, on haurem de fer servir el Cabrestant, ja de negra nit.
L’ús del cable i el cabrestant
El Roc Blanc és una pista de gran pendent que requereix ús de cable. Quan arribem al punt d’ancoratge -sempre situats a la part alta de la pista- li demano quins són els avantatges de treballar amb aquest sistema i senyala que el cabrestant permet “millorar la seguretat a l’hora de trepitjar i fa que el resultat en el trepitjat de pistes amb gran pendent sigui possible i resulti millor”. I afegeix que amb el cable hi ha “més capacitat de tracció i possibilita treballar per pistes de gran pendent arrossegant neu amunt o avall, i això sense el risc del què passava abans, quan una placa o una petita allau de neu se t’emportés la màquina descontroladament pendent avall”.
Baixem de la màquina per arrossegar el cable fins a l’ancoratge i veig que hi posa un llum taronja intermitent. Preguntat per la funció d’aquest llum em comenta que “és un llum d’avís que permet avisar als altres maquinistes, o si hi hagués algun pister o alguna moto per aquí o algun esquiador de muntanya per tal que sàpiga que estem treballant amb cable, amb els perills que per a ells això comporta, i així evitin passar per aquí”.
Cal recordar que l’ús del cable ja ha provocat algun accident a practicants d’skimo que han col·lidit amb un cable de trepitjaneus. Les conseqüències han estat una tragèdia.
Moure tones de neu a els Coms
Són les 11 de la nit i un cop enllestit l’Estadi del Roc Blanc encara queda pendent passar pels Coms. Per a aquesta pista en Sergi haurà de fer una feina específica, que consisteix a baixar neu de la part alta, on sobra gruix, per moure-la cap a la part baixa, on més aviat escasseja.
Abans de començar a moure neu fem una aturada per menjar i beure alguna cosa. Són moments de tranquil·litat que aprofitem per parlar de qüestions històriques de La Molina, de nevades, d’anècdotes, curiositats o d’alguns animals -guilles, llebres…- que s’entravessen mentre es trepitja una pista o de tantes altres qüestions del món de la neu o de la societat actual.
Aviat però ens acabem l’entrepà i comencem una operació una mica més moguda que les precedents, i que consisteix a moure molts metres cúbics de neu del costat dels paravents i arrossegar-la cap al centre pista i a la vegada cap a les parts baixes. En el cas d’aquesta pista negra, i per tant de gran pendent, també fem ús del cable. Un cop tota la neu ha estat reubicada al seu lloc amb la pala, iniciem el procés de compactació i el fresat. El resultat final serà el d’una pista perfectament planxada i texturitzada. Falten pocs minuts per a la una de la matinada i ja podem dir que “missió complerta”.
En unes poques hores més, a les 9 del matí, centenars d’esquiadors hi deixaran la seva traça al llarg de 8 hores. La neu es començarà a moure cap als laterals de la pista. A les 5 de la tarda seran molts els metres cúbics de neu que s’hauran mogut del centre pista cap als laterals. Haurà de començar un nou torn de treball per deixar-ho, de nou, tot a punt. I així fins a final de temporada, un compte enrere per deixar les pistes ben arreglades i pentinades entre les cinc de la tarda i les 9 del matí.
