Esquiant al nord del Cercle Polar Àrtic amb Travis Ganong

Viure en un vaixell, esquiar muntanyes a les tres de la matinada, menjar estofat de ren i sent perseguit pels óssos polars. Travis Ganong va viure una aventura a Svalbard que difícilment oblidarà

Després d’una dura i exigent temporada d’hivern i mesos a la carretera perseguint la glòria de la Copa del Món d’Esquí Alpí, Travis Gagnon pensava que hi havia quelcom que li faltava. Necessitava sentir-se lliure, allunyat de les restriccions pròpies de l’esquí alpí. Li faltava alguna cosa. Cada cap de setmana durant l’hivern l’esquiador nord-americà va viatjar amunt i avall, mirant de ser el millor contra el crono i mirant de superar els rivals, un ritme frenètic de competició, sempre mirant de satisfer les expectatives generades, voltat de rivals, d’aficionats i de càmeres de televisió. Per aquesta raó, quan va finalitzar la competició alpina, “em vaig adonar que la meva temporada d’esquí de veritat gairebé no l’havia viscut. Necessitava sortir i escalar algunes muntanyes. Passar algun temps lluny de les càmeres i de l’estrès de la Copa del Món”.

Arribats a aquest punt és on entra en joc Ice Axe Expeditions. És una de les empreses expertes en aventures a llocs freds al nord del llac Tahoe, a Califòrnia. Després d’acomiadar-se fins a la propera Copa del Món, l’esquiador del Squaw Valley Ski Team va rebre una trucada seva a casa seva. Li van parlar de la possibilitat de viatjar a l’illa d’Svalbard, on hauria de viure en un vaixell, escalar muntanyes i fer esquí de muntanya. “Era el que realment em feia falta i necessitava”.

Dit i fet, cinc dies després Travis ja era a bord d’un avió direcció a Oslo (Noruega). Després, cap a Svalbard, la superfície de terra habitada més al nord al món.

Un hivern sense fi al maig

Va volar cap a Longbyarnen el 10 de maig, topant-se amb un miratge, ja que va ser com tornar enrere, donades les condicions que es va trobar. Va embarcar a l’Arctica 2, un veler de 64 peus i la seva llar per a les pròximes dues setmanes. A continuació va fixar rumb nord-oest, cap a la part més muntanyosa.

“Si alguna vegada has estat a l’Àrtic saps com d’insignificant és la vida que portes en el dia a dia. Interminable sol les 24 hores i les condicions perfectes per a l’aventura cada vegada que ho desitgis”, recorda Travis. El temps va deixar d’existir. Tant ell com la resta d’aventurers que l’acompanyaven van fer la transició a la vida senzilla de la vela, meravellats pel poder hipnòtic dels fiords i per les línies d’esquí que es dibuixen a les seves parets. Esquí ells, menjar i dormir.

Per fi va arribar el primer dia de calçar-se els esquís. Vam començar un recorregut d’esquí a les 3 h de la matinada!!!, a les 6 h del matí ja havíem fet el cim i a les 8 h ja estàvem de tornada per menjar. Eren tal les sensacions, tal la màgia que l’envoltava i tal el poder hipnòtic de l’Àrtic que Travis Gagnon es va oblidar de dormir, gaudint del paisatge. “No volia perdre cap joia natural d’aquest paradís pels esquiadors: colors salvatges, pics glaçats sense límit que moren en uns fiords on descansen les balenes, les foques, els óssos polars, les guineus àrtiques i milions d’aus per totes bandes. No hi havia altres vaixells o rastre de vida humana però mai estàvem sols en aquest entorn ecològic de primera”.

Era un autèntic paradís per a l’esquí. Normalment, quan s’exploren muntanyes es veuen unes poques línies per ser esquiades i ja després en una propera inspecció ja es veuen més baixades. Però, aquí, en aquest punt de l’Àrtic, a Svalbard, tot era esquiable. “Hem podia passar tota una vida explorant totes les opcions per a l’esquí”.

Rens i mines de carbó russes

“La vida quotidiana era surrealista i difícil d’explicar”, fa memòria en Travis, qui recorda situacions úniques que només es poden viure en aquest punt de l’Àrtic, com ara un dia que sense voler van espantar uns rens o un altre en què es van topar amb unes antigues mines de carbó russes, amb una estàtua de Stalin i un martell donant la benvinguda.

Gagnon va haver de fregar-se els ulls per donar crèdit al que veia. Durant un temps que va quedar atrapat en aquesta ciutat fantasma abandonada, quan una mare ós polar i els seus cadells van decidir fer una migdiada entre ells i el vaixell. Una altra tarda (o un matí o quan fos) el vent es va aturar i el gel va desaparèixer, així que Travis va decidir fer una mica de pàdel surf. ”Era aterrador estar sol i lluny de la seguretat de l’embarcació, sabent que si em queia a l’aigua només tindria uns pocs minuts per sobreviure en aquesta aigua a menys de zero graus”. I, mentre rumiava això, es va quedar glaçat, mai millor dit, quan se li va acostar una enorme foca barbuda. Va sentir curiositat i va començar a perseguir-lo pel seu voltant. “Això realment està passant? És real?” es deia, mentre no la perdia de vista.

Gratar-se el picor
Per descomptat, abans i després de totes aquestes experiències màgiques Travis Gagnon va gaudir de llargues jornades d’esquí úniques. Esquiar a l’Àrtic és una meravella, gaudir de bones jornades d’esquí per vessants mai esquiades, envoltat de muntanyes i pedres úniques i amb el blau intens del mar al davant. “Les baixades gelades que he esquiat a Svalbard són les més excitants que he gaudit mai. L’esquí en aquest paradís és molt real i possible. Únic”.

“És difícil resumir el que va passar a Svalbard”, deia en Travis. Aquest va ser el viatge d’esquí més rejovenidor i salvatge que mai havia experimentat. De ben segur que “vaig satisfer la meva ànsia d’aconseguir una mica d’esquí lliure, salvatge, de desconnexió després de la temporada alpina i abans del llarg estiu calorós. Va ser bo per a la meva l’ànima arribar fins aquest racó del món i recordar-me per què m’encanta esquiar!”.

Li va agradar tant que la flama que porten dins tots els esquiadors se li ha tornat a encendre. Qui sap, si aneu a Svalbard el proper mes de maig, a la recerca d’una aventura única, no us estranyi si us el trobeu. Qui sap? Igual torna abans del proper estiu.