Viatge a la Noruega més salvatge
De la mà d’Alexis Ferrera i Marcos Laguna ens endinsem al nord de Noruega en ple mes de febrer, probablement la temporada més salvatge d’aquesta zona, ja que es tracta d’una de les més fredes, amb poques hores de llum i amb la millor neu
Text i fotos: Javier Alonso
Adaptació: Celes Piedrabuena
+ AQUEST I MOLTS ALTRES ARTICLES ELS POTS LLEGIR ON LINE A LA REVISTA ESPORTS D’HIVERN
Fa uns quants anys que viatjo al nord de Noruega a la tardor, a l’Àrtic, i a cadascun d’aquests viatges no deixava d’imaginar-me baixades per les seves muntanyes i canals infinites que acaben al mar, amb un paisatge que sembla tret d’una pel·lícula de ficció.
L’any passat, juntament amb l’Alexis Ferrera i le Marcos Laguna, vam viatjar de nou al nord de Noruega, però aquesta vegada al febrer, probablement a la temporada més salvatge d’aquesta zona, ja que es tracta d’una de les més fredes, amb poques hores de llum, i això sí, vam trobar la millor neu que podíem esperar.
El nostre objectiu no era esquiar per les pales i canals que recomanaven les ressenyes, guies o aplicacions d’esquí de travessia, sinó explorar les espectaculars illes del nord de Noruega, a la recerca de baixades estètiques que ens cridaran l’atenció
El nostre objectiu no era esquiar per les pales i canals que recomanaven les ressenyes, guies o aplicacions d’esquí de travessia, sinó explorar aquestes espectaculars illes, a la recerca de baixades estètiques que ens cridaran l’atenció. Si alguna cosa caracteritza el nord de Noruega és el seu clima canviant i dur, molt dur. En un mateix dia, pot canviar bruscament diverses vegades el clima, en qüestió de minuts, com per exemple un dels dies en què començàvem la ruta amb un sol radiant, clima fred i sense vent, a la mitja hora estava nevant uns flocs gegants, i al cap d’una hora i mitja, un vent de més de 100 km/h acabava amb els núvols però feia gairebé impossible continuar avançant.
Un paradís canviant
Noruega és sinònim de contrastos, i la neu és un altre factor que afecta de manera directa aquest clima. Vam començar la nostra aventura a l’illa Nord de Lyngen, on vam poder gaudir de quatre dies assolellats, perfecte per gaudir del paisatge, però amb un vent molt fort, tant que de vegades ens llençava a terra durant l’ascensió amb esquí de travessia. Com a conseqüència, la neu que trobem en aquests primers dies, era molt variable: gendarmes als cims (neu dura amb molt de relleu), crosta, gel, i neu pols acumulada, tot en una sola baixada. No hi havia dues corbes iguals! Però l’increïble paisatge que ens envoltava, compensava tota la resta.
+ GALERIA DE FOTOS – LA NORUEGA MÉS SALVATGE EN IMATGES
Si alguna cosa caracteritza els Lyngen Alps són les seves pales i canals llargs i pendents amb bones aproximacions. Aquí vam esquiar una muntanya que ens va cridar l’atenció des del primer dia que vam creuar al ferri, que ens va brindar una baixada de 1.300 m de desnivell i 45 de pendent mitjà sense descans, això sí, sumant 3.200 m de desnivell acumulat i 22 km a la jornada.
A partir del cinquè dia va començar a nevar sense parar, i vam arribar a tenir al final del viatge 1 metre i 20 centímetres de neu nova d´una qualitat increïble, un autèntic regal. Com que el clima és tan canviant, ens deixava clar durant el dia que ens permetien gaudir de les vistes d’esquiar als fiords de l’Àrtic. En aquesta segona etapa del viatge, vam visitar l’illa de Senja, molt poc visitada i amb molt poques ressenyes i de fet no ens vam trobar amb ningú esquiant els dies que vam estar allà, només algun pescador i un parell de turistes despistats. Vam tenir sort perquè no sol tenir molta ni molt bon neu, però, quan vam arribar el poble estava enterrat en gairebé 2 m de neu pols, vam triomfar!
De les pales obertes als canals estrets
Tot i que les muntanyes són més baixes, el paisatge continua sent una meravella, i aquí canviem les pales obertes que esquiem a Lyngen per canals, la quantitat de neu feia que fos més segur esquiar en aquest tipus de terreny. Vam anar augmentant l’exposició dia a dia, fins que el nostre darrer dia a l’illa ens vam acostar fins a una canal que havia albirat Alexis i s’apreciava bonica, llarga i factible. Després d’una bona lluita contra el vent fortíssim, neu, boira, i haver d’escalar alguns trams de pujada, vam arribar a la capçalera de la canal i vam veure la realitat: un laberint vertical sense opció de fallar d’inici a fi. Després de diversos minuts vaig decidir que em superava, i em vaig baixar per una ruta alternativa fins al final de la canal per gravar Alexis, ell ho tenia clar i és el seu terreny.
Vam acabar el viatge creuant a Suècia a la recerca d’aurores boreals. Esquiem a la zona del Parc Nacional d’Abisk. Notem el canvi a la Lapònia Sueca, molt més freda però també més seca, ens vam dedicar a esquiar pel curs d’un riu gelat amb cascades de gel, divertit i diferent
Amb el dron, vaig seguir cada corba de prop amb el cor en un puny, ja que cada mica hi havia un gran purga cap al barranc de més de 400 metres (la canal estava molt carregada de neu) i no hi havia opció a cap error. Després d’uns 30 minuts de baixada, Alexis arriba al punt que ens va generar dubtes des del primer moment: tenia sortida la canal?, doncs NO. Tot i que semblava que es podia esquiar, el final de la canal era una cascada de gel vertical d’uns 20 metres, amb un ressalt de roca més avall. Com que havíem previst que aquesta canal era bonica, llarga i esquiable, no arribàvem amb nosaltres la corda i els cargols de gel, sinó un piolet (només un) i grampons. Tot i això l’experiència d’Alexis li va permetre baixar esbudellant la cascada de gel amb un sol piolet fins gairebé a baix, quan una purga de neu bastant gran el va llançar rodant pel que quedava de canal. Afortunadament va sortir il·lès, i havent estat el primer a esquiar aquesta canal, o almenys així ens consta per la informació que tenim.
De Noruega a Suècia
Vam acabar el viatge creuant a Suècia a la recerca d’Aurores Boreals, seguint les directrius de Marcos –un expert en la matèria i guia de nombrosos viatges fotogràfics– ja que a terres noruegues se’ns estava resistint, malgrat ser una molt bona època i haver tingut diverses nits totalment clares. Allí esquiem a la zona del Parc Nacional d’Abisk. Notem el canvi a la Lapònia Sueca, molt més freda però també més seca, i concretament aquest any molt seca. Hi havia molt poca neu, encara que de bona qualitat, i ens vam dedicar a esquiar pel curs d’un riu gelat amb cascades de gel, divertit i diferent. A la nit, traiem el forfet de la petita estació de Kiruna i gaudim d’unes quantes baixes per les pistes impecables.
Tanquem l’aventura ja de tornada cap a l’aeroport, en una de les muntanyes més properes a Tromso, l’únic lloc on vam veure petjades d’esquí que no fossin les nostres. Després de sis dies sense parar de nevar, l’acumulació era ja d’1,20 metres, i ens vam haver d’adaptar a les condicions ja que començava a ser molt inestable. Esquiem per un bosc ple de bedolls, que bé podria ser una pala del Japó per la qualitat i quantitat de neu i el paisatge. Seguia nevant!
Per si no havíem tingut prou, a la nit vam pujar per un altre bosc, per acabar amb una cantonada nocturna i aprofitar el powder noruec, però a mig camí, uns ants ens van amenaçar tallant-nos el pas –són molt territorials i agressius, així que millor no arriscar-se–, i encara que més curta dels esperats, gaudim de l’última mitjana baixada del viatge: 145 km i 9.000 m de desnivell positiu.
Sens dubte, una experiència inoblidable, esquiar sobre el mar, amb un paisatge tan cinematogràfic que sembla ficció, i poder arribar fins a l’aigua del mar amb els esquís posats és una experiència única.
A més, el clima extrems i estar en un lloc tan recòndit, allunyat de tot el món, fa que l’experiència sigui més salvatge i més autèntica.
