Del somni a la realitat

3 esquiadors, 10 dies, 2 països. Dos professionals de l’esquí extrem com Vivian Bruchez i Samuel Anthamatten van acompanyar a l’aficionat Phillip Crivelli en el viatge de la seva vida. Els tres van desafiar una sèrie de forts pendents a Suïssa i França entre les muntanyes icòniques del Cervino i el Mont Blanc. El somni d’un apassionat de l’esquí fet realitat.

Al tren que els porta de Davos a Täsch, l’esquiador suís de 31 anys Phillip Crivelli dibuixa un somriure als llavis mentre pensa en l’aventura que s’està preparant per assumir. A mig camí entre el somni i la realitat, veu com els paisatges passen davant seu i al mirall veu reflectida l’increïble cop de sort que l’ha portat aquí, a les portes d’una experiència única i excepcional. La seva aventura va començar uns mesos abans. Mentre navega per la xarxa, va veure un concurs organitzat per Julbo, una marca d’ulleres francesa. El guanyador participaria en la pròxima sessió blanca Julbo, passant deu dies amb dos professionals d’esquí extrem. Es va registrar. Va ser preseleccionat amb un grup de deu esquiadors aficionats de tota Europa, i va viatjar a Chamonix per prendre part en la selecció final. «Després dels assajos em vaig quedar dos dies a esquiar. Jo visc molt lluny, així que havia de treure el màxim profit. No tenia cap senyal en el meu telèfon ni Internet. Quan vaig tornar a Suïssa, tothom ja sabia que havia guanyat. Va ser un moment molt emocionant, especial».

Fes clic a la imatge per accedir a la galeria de fotos

La màgia de Zermatt i el Cervino
Täsch era al final de la línia per l’afortunat guanyador de la sessió blanca de Julbo. Fora de l’estació al petit poble suís, es troba amb Vivian Bruchez, fàcil de reconèixer pel seu pèl salvatge. Prenen un altre tren junts per arribar a Zermatt, al cor del Valais suís, i reunir-se amb el local Samuel Anthamatten i la seva bicicleta. En aquesta localitat tancada al trànsit suís, la primavera ja està trucant a la porta, tot i que els últims dies han vist la neu. L’herba verda, el cant dels ocells i els pintorescos vells xalets de fusta els donen la benvinguda. Zermatt és una de les millors parts de Suïssa. Al fons, el pic icònic del Cervino s’aixeca amb orgull, cobert amb un mantell de neu. Tothom se sent atret per ell. Especialment els grups de turistes de l’Extrem Orient que arriben en massa i l’admiren i capturen per sempre en les seves càmeres d’última generació. Un contrast divertit.
La realitat s’ha fet càrrec dels somnis i l’aventura ja pot començar. Samuel, un nadiu de Zermatt, explica les condicions actuals a les muntanyes als seus dos convidats molt especials: «Ha nevat molt recentment i el vent és del nord. Tot pot canviar molt ràpidament, hem d’estar atents a tothom, veure les oportunitats i prestar atenció al que està succeint a les muntanyes. Dues opcions ja són possibles: Li Marinelli i, per què no, la cara est del Matterhorn». Equipats amb tot el seu equip i subministraments frescos, es van posar en marxa, sense una idea fixa de quan estarien de tornada o quant de temps a la muntanya que van a esquiar. Guiats pel que veuen i el que senten, deixaran que la natura decideixi quina és la ruta que han de compartir. Un cop allà, l’estreta i empinada Couloir Marinelli, famosa en aquesta època de l’any, no està en les millors condicions. «Ha caigut massa neu a la part superior del barranc i inferior», explica Vivian. Per Samuel i els seus convidats, «l’opció Marinelli és fora del menú.» Així que dirigeixen la seva atenció al Matterhorn. Hi ha alguna cosa fascinant en aquesta muntanya. Per als tres, lliscar per aquest vessant seria una gesta fantàstica. Samuel ja ho ha fet diverses vegades: «La primera vegada que volia fer-ho tenia 19 anys i era al refugi de muntanya, tot sol, quan la meva mare em va trucar per telèfon i em va dir que tornés a baixar immediatament Així que vaig tornar cap avall i va tornar a pujar un any més tard».

Els capricis del vent
El vent continua bufant amb força a les muntanyes, fent que les condicions siguin inestables i impredictibles. Quan es pot obtenir un senyal, els esquiadors miren els patrons climàtics pronosticats en els seus telèfons mòbils. «Tenir accés a tota aquesta informació és el que ens diferencia de les anteriors generacions d’habitants de les muntanyes. La tecnologia fa les coses molt més fàcils de preveure», explica Samuel. Però encara no és possible saber si el Matterhorn serà esquiable o no. Ells decideixen caminar fins al peu de la mateixa muntanya per passar la nit, esperant que el vent morirà a baix i que les condicions seran perfectes l’endemà al matí. En el vessant de la muntanya, just a la carena que porta al cim, arriben al refugi Hörnli. Cada estiu, el Hornlihutte, com se’l coneix en ‘alemany suís’, dóna la benvinguda a multitud de turistes desitjosos de conquerir el cim de Suïssa. Però en aquesta època de l’any, només el refugi d’hivern és accessible.
Als 3260 metres, el soroll del vent seguint les corbes abruptes del Cervino és l’única distracció per als tres esquiadors. Una successió fantàstica de colors està jugant al cim. Blau, gris, taronja i rosa fan torns per il·luminar aquesta muntanya salvatge i captivadora alhora. Un moment sense temps contemplat des del refugi, mentre mengen una fondue de formatge amb un sabor cremat. Com un veritable suís i amb ganes de compartir els plats del seu país amb els seus convidats, Samuel ha portat un plat de fondue i tots els ingredients. Sense previ avís, l’estufa portàtil es va trencar, el plat de fondue va fer el mateix i els continguts es van cremar.
De ben d’hora, l’endemà va ser fidel a la seva paraula. La sortida del sol sobre un gruix mar de núvols els dóna la més impressionant panoràmica. Només ells sols, enmig de les muntanyes, poden contemplar el millor que la natura té per oferir. Dent Blanche i els pics nevats que envolten sembla com si haguessin estat recoberts de crema batuda. Mentre contemplen les vistes encisadores, els nostres esquiadors han de reconèixer amb tristesa que el miracle no ha succeït: el vent no ha baixat. Esquiar al Matterhorn és encara massa perillós, així que consideren una nova opció: Breithorn per la cara nord. Aquesta ruta és menys coneguda que les altres dues, però segueix sent una alternativa fantàstica. «És una enorme muntanya amb un munt de línies separades per glaceres», explica Samuel. «Estàs en una cara nord costeruda i has de ser molt curós, ja que estàs creuant esquerdes. La primera secció és força intensa i cal mantenir-se molt concentrat». Phillip i Vivian mai l’han esquiat: «És una de les muntanyes que està a la meva llista», somriu el guanyador suís. És la mateixa història de Vivian, que ha admirat les corbes del Breithorn diverses vegades: «És una cara gran, molt bonica». Amb la decisió presa, es posen en marxa per passar la nit al refugi Testa Griglia (o la Guia Refugi Del Cervinio), per arribar el més a prop que puguin a la cara. El seu amfitrió bronzejat i musculós, Jean-Pierrot, els dóna la benvinguda amb un fort accent italià. Se senten com a casa a la petita cabana de fusta situada just a la frontera entre Suïssa i Itàlia. Sota l’atenta mirada de les velles guies de Cervinia, els esquiadors fan ús de la connexió Wi-Fi i l’electricitat, en aquest refugi de luxe amb petits dormitoris al primer pis.

Arriba el gran moment desitjat
Són les cinc del matí quan s’activa l’alarma al dormitori italià. Un fort vent està bufant. Un cop més, han de mostrar una gran paciència. Els esquiadors esperen al refugi durant més de tres hores, gaudint de múltiples begudes calentes, fins que cau el vent. Segons Samuel: «Això forma part del nostre esport. És difícil tenir un objectiu en l’esquí extrem, ja que hi ha molts factors a considerar perquè les condicions siguin òptimes. Has de ser capaç d’adaptar-te a les muntanyes. Són elles les que prenen les decisions».
I finalment decideixen que ha arribat el moment per al trio franco-suís de dirigir-se al cim. El vent cau. El cel blau previst per al dia sobre Zermatt apareix en el moment just. Després d’una pujada fàcil a través de la cara sud, els tres esquiadors arriben al cim del Breithorn, a 4163 metres. Per fi.
L’esquí extrem combina dues disciplines: l’esquí i l’alpinisme. Les ‘pistes’ estan en un angle d’entre 45 i 60°. I a vegades han d’utilitzar cordes per connectar dues pistes esquiables, de la mateixa manera que a la ruta d’avui. Després de 40 metres de ràpel, l’última part del Breithorn Couloir compleix totes les seves promeses: 250 metres en el medi de seracs en suspensió que reflecteixen el blau del cel. Però aquest paisatge màgic és enganyós i el perill és real. «Cal conèixer bé la ruta», adverteix en Sam. “Hi ha esquerdes i seracs pels quals podem caure des d’ambdós costats», i va ser aquí on en Phil va tenir una caiguda: «Va ser una caiguda estúpida. En sortir del barranc, anava a totes i les condicions van canviar sobtadament. La punta de l’esquí va quedar atrapada a la neu dura. Vaig fer una tombarella. Va passar tan ràpidament que no tenia temps per pensar. Vaig rodar dos o tres metres. Sabia que no m’havia fet mal. L’única cosa que em preocupava era el fet que havia trencat el seu bastó d’esquí». Una vegada calmat, van reparar el pal amb una mica de cinta adhesiva. A la Heath Robinson, els companys de cordada ataquen l’última secció del pendent. En arribar als peus de la cara, les tres petites siluetes es fonen en la immensitat de la muntanya. «És fantàstica la neu,» diu un Samuel encantat. No es necessiten més paraules. Les cares de tots tres dibuixen un somriure.
De tornada a la civilització, després de tres dies a les muntanyes, els cossos estan cansats, morts de fam i cares vermelles revelen la intensitat del sol de primavera. Però els seus esperits s’han disparat.

Canvi de paisatge, canvi de país
Amb l’etapa de Zermatt completada, Phillip segueix els seus dos ídols a Chamonix. Quan totes les estacions d’esquí a França estan tancades, Chamonix allarga la temporada amb unes pistes. És el primer dia de bon temps després de diversos dies de neu i vent. Els telefèrics estan a punt de rebentar. Els aficionats de sensacions fortes i turistes de tot el món estan reunits aquí. En aquest dia especial de maig l’ambient és increïble. Tothom es dóna la mà al cim de l’Aiguille du Midi (3842 m), mentre els ulls dels turistes es congreguen davant del Mont Blanc. El pic més alt d’Europa a una banda (4810 m), el massís de les Agulles de color vermell en l’altra, i molt més lluny en el fons, el Matterhorn. «Aquest és el lloc de trobada per a nens grans» somriures de Samuel com ell pren en l’ambient boig. I ell i els seus amics sense dubte es poden comptar com alguns d’aquests nens grans. Armats amb els seus grampons, envoltats per un bullici alegre d’accents, es preparen per descendir en ràpel sota la passarel·la. Alguns no s’atreveixen a mirar cap a l’abisme sobre de la barrera. Altres es pregunten el que estan fent, ja que es desenrotllen la corda: fan dos llargs ràpels de 50 metres d’altura cercant la línia que volen esquiar, damunt un dels clàssics barrancs de la zona. Una parella gran passa pel seu costat i davant del que està veient exclama: “Has vist on volen anar? Estan bojos”. Una reacció compartida per un jove nord-americà que estava de vacances: “On, Déu meu”.

En un racó tranquil lluny de la multitud, Phillip arrufa les celles mentre comprova els detalls finals. Abans de baixar, Vivian li ha donat dos o tres consells d’assessorament i unes poques instruccions. La pressió comença a muntar per al guanyador de la Sessió de blancs: «Això no és una cosa que faig cada dia. No és por, però l’adrenalina que sento va en augment i estic hipercentrat…» Els ràpels acabats, els esquiadors llisquen al barranc estret dominat per enormes penya-segats. A poc a poc, les tres figures es converteixen en tres petits punts abans de desaparèixer gradualment en la immensitat del paisatge. Tornen a aparèixer unes hores més tard, al cim de l’Aiguille du Midi, on passen la nit al refugi de Cosmiques. Situat als peus del Mont Blanc, aquest edifici ofereix totes les comoditats d’un hotel i no hi ha res com l’atmosfera de les cabanes més rústiques. Parlant una barreja de francès, alemany suís i l’anglès, els tres esquiadors, units per la seva aventura, tenen vistes a les muntanyes. Entre tots tres tenen un coneixement enciclopèdic de tots els detalls. Aquests pics, valls i roques no tenen secrets per a ells.